domingo, 12 de junio de 2016

Relato (en catalán)

Hola chicos! Hoy os traigo un relato que escribí hace bastante. Es en catalán ya que fue un trabajo que teníamos que hacer para esa misma clase, y la verdad es que estoy tan orgullosa que quiero compartir el relato con vosotr@s. Era muy simple, nos dieron una fecha o hecho histórico, una frase para empezar, y otra para acabar. Espero que os guste...

*

Any 1912, un vaixell salpa del port de Southampton...

Recordo el moment en el que  pujàvem la rampa. Jo anava amb el meu vestit blanc, i tu anaves amb un esmòquing sense arreglar, com un nen petit que es volia quedar a casa. El moment en que les nostres mirades es van creuar, vaig sentir un foc que podria cremar sencer l’Amazones, però teníem un camí destinat: tu trobar-te en la bella Amèrica i jo ser estudiant d’art.

La mirada que el meu pare et va dedicar, no li havia vist mai. No era odi, no era ràbia, però certament no eres apreciat.  El rubor a les meves galtes feia joc amb la teva americana, i el meu somriure jugava amb els teus ulls afalagadors. Podria fer mil i una metàfores comparant-los amb el mar. Podria banyar-m’hi cada dia i amb els peixos de les teves ninetes ballar. El teu cabell amb el vent viatjava, mai escapant-se, al teu cap ancorats. Eren la bandera, de castanys reflexes, que al meu cor vas clavar. Les teves mans, mare meva, les teves mans eren fetes a mida, com si un artista les haguera dissenyat. Tu mateix i la teva presència eren pur art.

Recordo quedar-me la meva cambra aquella nit. Vaig treure el meu llibre de dibuix, i em vaig disposar a dibuixar les teves faccions, gairebé dignes d’un Deu. El llapis es movia casi sol per el paper, intentant capturar la teva essència en l’espai en blanc. El petit somriure que s’escapava dels meus llavis delatava el delicte del que n’eres autor: vas robar-me el cor, el somriure, l’anima, i també la inspiració. Només tu ocupaves els meus pensaments aquella nit d’abril.

Crec que mai havia sentit el meu cor bategar més ràpid que en el moment en el que vaig veure la petita nota volar per sota la meva porta. Hi llegia: “He sentit el que has sentit tu, t’espero rere la cuina, quan tot hagi dormit.”. Era conscient que era teva. La teva lletra parlava de tu. Tenia tantes preguntes, que m’agradaria fer-te, que es van quedar en l’oblit de la nit estrellada, quan vaig sentir la teva respiració sobre els meus llavis, com un fantasma que es vol  esfumar, fins que el teu palmell, a la meva galta, junts els van arrossegar. Juro, per tot el que tinc i estimo, que en aquell moment ningú no ens podria separar.

Al matí, el gust dels teus llavis perdurava, com un pessigolleig que no volia marxar. Els meus dits, que els dibuixaven, dubtaven que tot allò hagués passat. Semblava  màgia, dolça màgia, tenia la sensació de que tot allò no era real. Quan vaig sortir de la meva cambra, i amb els teus llavis vaig topar, vaig sentir por, alegria i tristesa, de les nostres famílies ens havíem d’amagar. No era pas Romeu i Julieta, però era igual d’amarg. Les nostres famílies no es coneixen, i tu anaves sense acompanyant. Però pensaven que ens podien controlar. Vam fer aquella promesa silenciosa, que només nosaltres sabríem desxifrar; cada dia, sota la llum de les estrelles ens podríem retrobar.

I mentre el Sol brillava jugàvem a ser desconeguts, però de nit tot era una historia diferent. Ens escapàvem amb cautela, l’adrenalina era una droga, gairebé més forta que les ganes de tenir-te al meu costat. Els teus ulls eren fixes a les estrelles, mentre els meus no deixaven la teva pell. Les teves dents prenien el meu llavi inferior, amb passió i tendresa, i la calor es deixava notar. Els nostres cabells salvatges amb el vent s’enredaven. Qui necessitava erotisme, tenint les teves mans?

Recordo aquesta nit. La nit. Els nostres cossos ballaven al so de la música, com dues flames que no es volien apagar. Ens havíem arriscat a veure’ns quan tothom era de festa, fugitius enamorats. Era la cinquena nit que ens trobàvem i era una rutina a la qual em volia acostumar. Ens il·luminava la llum ocre i taronja que venia de saló, encara que la llum de la lluna era la nostra il·luminació predilecte. Érem de porcellana sota el blanc focus. Ens sentíem protagonistes de la nostra historia.

Fins que el vaig veure. Es posava majestuós sobre l’aigua, l’iceberg que canviaria el nostre destí. L’orquestra no deixava de tocar. El blau dels teus ulls s’apagava; Ja no eren com el mar, oh no. Ara eren foscos, com un pantà estancat, sense vida. La teva cara, sempre amb un somriure impecable, ara era una mescla de por i sorpresa. Ens vam mirar als ulls, la por es barallava amb la tendresa, i com a acte reflex ens vam besar. Era com el primer cop, la teva ma a la meva galta, com dos imants que no es poden separar. Aquest cop, però, tenia un cert regust a amargura. Les llàgrimes corrien salvatges per les nostres galtes, i no ens sortia ni sanglotar. Front en front i les mans a les galtes, els ulls clavats en l’altre, els temps volíem parar. El cop, l’alarma i els crits son un record que no podré oblidar.

I no se si han passat 2 hores o 12, i tu ets perdut en algun lloc al mar. Ens han arrencat l’un de l’altre, i no t’has pogut salvar. M’agradaria tenir-te aquí, o amb tu haver-me submergit. No vull estimar, no vull enamorar-me si tu no ets amb mi. No vull dir-te adéu. No en soc capaç. Quan em van arrencar dels teus braços, una part de mi et vas emportar. Potser és per això que em sento tant buida, potser la meva anima et vas emportat, potser en aquesta nit estrellada, la meva anima s’ha convertit en mortal.

I ara me n’adono. Tot això estava destinat. Dalt d’una petita barca, o en quelcom  lloc dins al mar, al pujar en el bell Titànic, la nostra sentencia havíem signat. En aquell vaixell, havíem perdut la discòrdia, estàvem atrapats, i no teníem escapatòria.

1 comentario:

  1. Hola !

    Aquí me quedo, te sigo!

    Me gustaría que te pases por mi blog literario para ver qué te parece y si te gusta, sígueme :).

    saludos nos leemos!!

    ResponderEliminar